Mètodes
42 (III): ft_printf, el printf propi
Recrear printf amb variadic arguments: formaters, amplades i la il·lusió de facilitat d'una funció que usem cada dia.
Quan vas escriure el teu primer programa, algú et va dir que printf serveix per mostrar coses per pantalla. Ningú no explica com fa la màgia del format: com sap quan el %d és un enter i el %s una cadena. ft_printf és el projecte on això deixa de ser màgia: has de tornar a escriure printf tu mateix.
El problema
printf és una funció variàdica: accepta tants arguments com vulguis, i C no et diu quants ni de quin tipus són. L’única informació és la cadena de format, que has d’anar recorrent caràcter a caràcter: quan trobes un %, el següent caràcter et diu què cal imprimir. El meu entorn era el conjunt clàssic: %c per caràcters, %s per cadenes, %d i %i per enters, %u, %x i %X per sense signe i hexadecimal, %p per punters i el %% literal. I un detall que la documentació es salta: la funció ha de retornar el nombre total de caràcters impresos, no només mostrar-los.
Com el vaig abordar
Vaig separar el recorregut de la cadena de la impressió de cada tipus. Un bucle que detecta el % i una funció auxiliar per cada especificador: caràcter, cadena, enter, hexadecimal, punter. Cada auxiliar imprimeix i compta, i al final es suma el total. Els casos que més van sagnar van ser els que ningú prova: una cadena NULL que cal mostrar com (null), el valor mínim d’un enter amb signe, que no es pot invertir amb seguretat, i els punters nuls. A l’hora de provar, la tècnica més útil va ser comparar la sortida byte a byte amb el printf real: si el recompte de caràcters no quadra, alguna cosa està malament. El repositori, 42_ft_printf, va quedar ordenat en poques peces: la funció principal, dues capes d’utilitats i una capçalera.
Què en vaig treure
La lliçó gran és sobre stdarg.h i la manera com C passa arguments d’una llargària variable per la pila: quan no hi ha tipus, tot depèn que la cadena de format i els arguments passats quadren, i el compilador no t’avisarà si no és així. També vaig aprendre que les funcions quotidianes tenen molta enginyeria invisible: printf porta dècades d’optimitzacions i extensions, i encara que la meva versió només cobreix una part, ara quan l’escric sé exactament què passa a sota. I una cosa pràctica: des de llavors, ft_printf és la funció d’impressió de tots els meus projectes de 42. La caixa d’eines creix.